De Filadèlfia a l’ACAL: un camí possible?
Aquestes paraules volen ser una crònica breu de la taula rodona a l’entorn de “La catalanística a Iberoamèrica: estat de la qüestió i perspectives de futur” que tingué lloc a la Temple University, de Filadèlfia (EUA), el 7 de maig de 2010, en el marc del XIIIè. col·loqui de la NACS (North American Catalan Society) i, alhora, mostrar la satisfacció per l’encert d’aquesta iniciativa a la vista dels seus resultats més immediats. Els treballs que s´hi llegiren, i que ara podeu trobar aplegats en aquest número d´Estudios Catalanes, recullen el sentit d´una realitat que, tot i les seves mancances, apunta clarament vers la possibilitat d´articular noves avingudes de coordinació i expansió dels estudis catalans en cada un dels països que hi han estat representats (l’Argentina, el Brasil, Cuba, Mèxic i Xile) i entre tots ells i d´altres de l´àmbit llatinoamericà que en aquesta ocasió encara no hi han pogut prendre part. Malgrat les grans diferències de to i contingut dels treballs presentats pels professors Alberto J. Miyara, Esteve Jaulent, Carlos Adrián García –a qui lamentables problemes politicoadministratius van impedir de ser-hi present, però vam poder comptar amb el seu text—, José M. Murià i Pablo Duarte, allò que hom pot constatar és la gran importància històrica de la presència de la cultura catalana en aquests cinc països i la ferma voluntat d´aprofitar l´actual avinentesa per aglutinar els recursos humans i acadèmics necessaris per tal d´aconseguir la fundació de l´ACAL, la futura Associació de Catalanística de l´Amèrica Llatina, tal com aquest grup inicial ha decidit d’anomenar-se.
Per part nostra, els qui encara tenim ben clares en la memòria les primeres passes incertes, emperò esperançades, dels moments fundacionals de la NACS, no podem oblidar que ja llavors somiàvem amb la possibilitat de comptar amb la germanor d´una associació que aglutinés la resta del continent. Una associació de la majoria dels països “llatins” del continent –ja que només el Quebec, el país llatí del Nord, formava part dels Estats que configuraven aquella associació acabada de constituir. És per això que ens plau posar tota l´experiència que haguem pogut acumular al servei dels que ara empreneu el camí cap a la creació d´aquesta nova associació. Una associació que no parteix de zero, que compta amb la seguretat d´estar treballant damunt d’un passat cultural molt sòlid i que permet confiar en un futur on el coneixement de la nostra llengua i la nostra cultura forçosament han de trobar, en l`àmbit acadèmic, el ressò que els pertoca.
Som, molt probablement, en el punt inicial de la navegació d’un nou projecte farcit d’il·lusions i esperances. Segurament deu ser un bon auguri que les sigles de la futura associació: ACAL –unes sigles que coincideixen tant si s’utilitza el català com l’espanyol o el portuguès–, formin una paraula que, en un dels idiomes mil·lenaris del continent americà, la llengua nàhuatl, vol dir: nau, com ens explicà el professor Murià. Tenim, doncs, barca nova. Ara només ens cal desitjar-li bon vent i per molts anys.
Jaume Martí-Olivella
August Bover i Font
(President i vicepresident de la Federació Internacional d’Associacions de Catalanística)
